Carta oberta dels treballadors de La Vanguardia a l’opinió pública

El passat dia 10 de juny l’empresa La Vanguardia Ediciones S.L.S.U. va presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) davant del Departament de Treball de la Generalitat en el que preveu la rescissió de contracte a 90 treballadors de l’àrea d’Administració i Gestió del diari. Tenint en compte que aquesta àrea està composada per 130 treballadors, això significa l’acomiadament del 70% de la plantilla.

Des d’aleshores, l’empresa ha mostrat una escassa predisposició a negociar amb la representació dels treballadors i s’ha limitat a oferir unes indemnitzacions que a tot estirar arriben a un màxim de 24 mensualitats. I tot això succeeix després de tres anys de continus canvis en l’estructura de l’empresa que van dur primer a la subrogació del personal de tallers a una companyia de nova creació i, posteriorment, a prop de 150 baixes incentivades (les darreres es van produir a principis del mes d’abril amb indemnitzacions molt superiors a les que ara s’ofereixen). D’aquesta manera l’empresa La Vanguardia ha passat de tenir 629 treballadors en l’exercici del 2006 a tan sols 330 abans de l’inici d’aquest expedient, el que significa una reducció de personal del 48% en tan sols tres anys.

Per què, doncs, ara un ERO? La pròpia empresa ho explica en els raonaments del seu expedient. Estem davant d’una crisi econòmica de caràcter conjuntural però de més llarga durada, a la qual s’hi afegeix la incertesa que envolta als mitjans de comunicació escrits arran de la revolució digital (expansió d’internet i major diversitat de mitjans). La Vanguardia segueix les passes del Grup Vocento i el Grup Zeta que també van presentar un ERO, tot i que en aquests casos els deutes del grup matriu dels diaris respectius, ABC i El Periódico, no es donen en el Grup Godó que té uns comptes sanejats i amb beneficis continuats durant els darrers anys. Tot i així, des de La Vanguardia es diu que l’any passat es va entrar en pèrdues i que per qüestions organitzatives i tècniques la plantilla de futur ha de quedar reduïda en l’àmbit de l’administració a un limitat nombre de treballadors de les àrees de màrqueting i controlling i eliminar les de publicitat, comptabilitat, subscripcions, distribució, i altres que es poden fer des d’empreses del mateix Grup Godó. El que ja no es diu és que aquestes feines volen que es facin a sous més baixos i en condicions que no són les que ara disposen els treballadors en el seu conveni col•lectiu.

La societat catalana ha de conèixer les maniobres de grups empresarials com el Godó que pretenen aprofitar la crisi per aconseguir que l’administració es faci càrrec a través del subsidi d’atur, les jubilacions anticipades, les rebaixes en les cotitzacions de la renda i altres ajudes la seva disminució de beneficis. Només tres exemples per demostrar les fal•làcies empresarials, que no consten en els informes que l’empresa Gestión de Procesos de Mejora (GPM) i el gabinet Garrigues han presentat per acompanyar l’ERO:

1/ La Vanguardia ha obtingut beneficis en els darrers quinze anys i aquesta tendència només s’ha truncat en el 2008. Tot i així, les pèrdues reals, les corresponents al resultat d’operacions, han estat de tan sols 2 milions d’euros. La resta corresponen a diners pagats per baixes incentivades que repercutiran en un descens de la massa salarial i en una reducció dels complements de pensions, ja que els treballadors que han marxat renuncien a aquest pla. Això sense comptar que els beneficis d’explotació del Grup Godó, encara al 2008, van ser de 14 milions d’euros.

2/ Contràriament al que diu l’empresa en l’informe presentat al Departament de Treball, la difusió del diari no s’ha reduït. Tot el contrari. El darrer informe de la OJD, publicat per pràcticament tots els diaris excepte La Vanguardia que l’ha amagat escandalosament, indica que entre maig del 2008 i maig del 2009 el diari ha augmentat la seva difusió en un 3,48% i ha passat dels 200.037 exemplars a 207.005. És cert que aquest augment no es dóna en les vendes al quiosc però La Vanguardia té la sort de comptar amb un nombre estable de 60.000 suscriptors que el converteixen en un cas únic a la premsa espanyola. I a més ha estat capaç d’augmentar les anomenades vendes en bloc a empreses i mantenir i fins i tot superar la difusió en temps de crisi.

3/ L’any 2008 va suposar per tota la premsa escrita una davallada important de la publicitat. A La Vanguardia s’hi afegeix l’impacte dels petits anuncis (immobiliàries, vehicles, ofertes de feina...) que constituïen un dels seus actius. Però el que no té sentit és especular sobre el futur com fa l’informe catastrofista de GPM/Garrigues quan apunta a unes pèrdues de 32,2 milions d’euros pel 2011. Curiosament tampoc es diu res de l’augment de la publicitat detectat al darrer mes de juny, ja que una vegada més va contra els seus arguments per a l’ERO. Doncs bé, la “taca” publicitària (espai ocupat pels anuncis en relació al total de paper imprès) del passat mes de juny ha assolit nivells similars als del 2008 i ja no es dóna la davallada dels cinc primers mesos de l’any. Està clar que determinats empresaris estan encara en l’etapa de treure’s treballadors de sobre i no els interessa parlar dels “brots verds”!

Ja que La Vanguardia no es planteja el futur sinó el curt termini més immediat, farem nosaltres la pregunta: Com recuperarà la premsa escrita el volum de negoci que tenia abans de la crisi? Aquest és el gran repte que tenen plantejat tots els mitjans, d’aquí als Estats Units. I reduir despeses i personal no sembla la solució. A La Vanguardia, l’acomiadament de 90 treballadors suposa, segons càlculs de l’empresa, un estalvi anual de 7 milions d’euros, un 3,8% de la seva xifra de negocis. És aquesta la salvació? No, tothom té clar que passa per l’expansió del diari digital, la diversificació de l’oferta informativa, la renovació dels continguts i evidentment per un periodisme de qualitat. I això requereix imaginació, complicitat entre directius i treballadors, agilitat i noves relacions laborals. Treure treballadors, avui de l’administració, demà de redacció, significa amagar el cap sota l’ala i no tenir perspectiva de futur. El país necessita diaris que creïn opinió, que ofereixin una informació rigorosa i siguin un suport a la crítica democràtica. Es per això que les administracions s’haurien de plantejar ajudes per enfortir aquest sector, com ha fet en altres, sempre que els propietaris dels mitjans donin garanties de no buscar l’especulació ni d’abocar més treballadors a l’atur.


Barcelona, 30 de juny de 2009