D'informació mai no n'hi ha prou

Ximo Clemente*

En un país modern i democràtic, la informació és un pilar fonamental. La transparència de les administracions públiques, de les formacions polítiques, dels moviments socials o de les empreses són essencials per al progrés de la societat. El coneixement, la formació de ciutadans i ciutadanes ben informats i amb criteri depén en bona mesura tant de l'educació com de la informació que reben al llarg de la seua vida. En la difusió de la informació té un paper fonamental la premsa, i més en concret els i les periodistes.

La crisi econòmica està tenint un impacte molt dur en distints sectors empresarials que es tradueix en aturats, l'autèntic drama de les persones d'a peu, més enllà de les xifres macroeconòmiques. De tot això haureu llegit o escoltat en els distints mitjans de comunicació. La construcció, el sector de l'automòbil, el tèxtil, el comerç... S'han escrit milers de pàgines sobre els efectes de la crisi. I les han escrites els periodistes.

Però paradògicament, ni els diaris, ni les televisions, ni les ràdios han escrit gran cosa sobre la crisi de la premsa, més enllà del que afecta a les empreses editores. De fet resulta frustrant haver d'explicar a amics i coneguts que no estan implicats en la nostra professió el terrible impacte que, en forma d'acomiadaments massius, retallades de sou, supressió de col·laboracions i fins i tot tancament de mitjans, està patint el nostre sector. No en tenen ni idea.

La raó és ben clara. A les empreses periodístiques no els agrada publicar males notícies sobre elles. I si el mal és de tots, s'implanta un pacte no escrit de silenci pel qual cap mitjà li trau els colors a l'altre.

Però la realitat no canvia perquè no es publiquen els expedients de regulació d'ocupació (ERO) o els acomiadaments selectius. Els ERO segueixen existint. Els drames personals també. I els efectes sobre la professió són cada vegada més alarmants.

La reducció de les plantilles -amb discutibles motivacions empresarials després d'anys de beneficis- suposa una precarització del treball dels periodistes. Menys personal per a fer la mateixa faena. Si a això li afegim la tendència a desfer-se dels professionals que més anys porten treballant, llançant-se a perdre una experiència essencial per a fer el nostre treball, el desenllaç no pot ser altre que una menor qualitat de la informació que els mitjans li donaran als lectors.

A menys informació, menys transparència, menys progrés, menys democràcia. Aquesta és l'equació que sorgeix del procés de precarització dels periodistes al que assistim en els últims mesos i que amenaça en agreujar-se.

Si, com a periodistes, exigim a càrrecs públics, polítics, jutges, empresaris o futbolistes que ens expliquen què fan i per què ho fan per a publicar-ho als nostres mitjans i que arribe a la societat, no podem fer menys amb els problemes que afecten als nostres diaris, ràdios o televisions.

Per això naix este bloc, Periodisme i Democràcia, per a convertir-se, primer, en un punt de trobada dels i les periodistes preocupats pel futur tant personal com de la professió. Un espai per a fer propostes, reflexions, anàlisis i, fins i tot, debats. I segon, davant el silenci dels nostres mitjans, com a via per a, gràcies a la xarxa, aconseguir que arribe a la societat un problema, el de la precarització de la premsa, que no sols afecta als periodistes, si no que és un element bàsic d'un país democràtic i modern.

I és que, parafrasejant Vicent Ventura, d'informació mai no n'hi ha prou.
_________________________________

*President de la Unió de Periodistes Valencians