dijous, 2 de juliol del 2009

Carta oberta dels treballadors de La Vanguardia a l’opinió pública

El passat dia 10 de juny l’empresa La Vanguardia Ediciones S.L.S.U. va presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) davant del Departament de Treball de la Generalitat en el que preveu la rescissió de contracte a 90 treballadors de l’àrea d’Administració i Gestió del diari. Tenint en compte que aquesta àrea està composada per 130 treballadors, això significa l’acomiadament del 70% de la plantilla.

Des d’aleshores, l’empresa ha mostrat una escassa predisposició a negociar amb la representació dels treballadors i s’ha limitat a oferir unes indemnitzacions que a tot estirar arriben a un màxim de 24 mensualitats. I tot això succeeix després de tres anys de continus canvis en l’estructura de l’empresa que van dur primer a la subrogació del personal de tallers a una companyia de nova creació i, posteriorment, a prop de 150 baixes incentivades (les darreres es van produir a principis del mes d’abril amb indemnitzacions molt superiors a les que ara s’ofereixen). D’aquesta manera l’empresa La Vanguardia ha passat de tenir 629 treballadors en l’exercici del 2006 a tan sols 330 abans de l’inici d’aquest expedient, el que significa una reducció de personal del 48% en tan sols tres anys.

Per què, doncs, ara un ERO? La pròpia empresa ho explica en els raonaments del seu expedient. Estem davant d’una crisi econòmica de caràcter conjuntural però de més llarga durada, a la qual s’hi afegeix la incertesa que envolta als mitjans de comunicació escrits arran de la revolució digital (expansió d’internet i major diversitat de mitjans). La Vanguardia segueix les passes del Grup Vocento i el Grup Zeta que també van presentar un ERO, tot i que en aquests casos els deutes del grup matriu dels diaris respectius, ABC i El Periódico, no es donen en el Grup Godó que té uns comptes sanejats i amb beneficis continuats durant els darrers anys. Tot i així, des de La Vanguardia es diu que l’any passat es va entrar en pèrdues i que per qüestions organitzatives i tècniques la plantilla de futur ha de quedar reduïda en l’àmbit de l’administració a un limitat nombre de treballadors de les àrees de màrqueting i controlling i eliminar les de publicitat, comptabilitat, subscripcions, distribució, i altres que es poden fer des d’empreses del mateix Grup Godó. El que ja no es diu és que aquestes feines volen que es facin a sous més baixos i en condicions que no són les que ara disposen els treballadors en el seu conveni col•lectiu.

La societat catalana ha de conèixer les maniobres de grups empresarials com el Godó que pretenen aprofitar la crisi per aconseguir que l’administració es faci càrrec a través del subsidi d’atur, les jubilacions anticipades, les rebaixes en les cotitzacions de la renda i altres ajudes la seva disminució de beneficis. Només tres exemples per demostrar les fal•làcies empresarials, que no consten en els informes que l’empresa Gestión de Procesos de Mejora (GPM) i el gabinet Garrigues han presentat per acompanyar l’ERO:

1/ La Vanguardia ha obtingut beneficis en els darrers quinze anys i aquesta tendència només s’ha truncat en el 2008. Tot i així, les pèrdues reals, les corresponents al resultat d’operacions, han estat de tan sols 2 milions d’euros. La resta corresponen a diners pagats per baixes incentivades que repercutiran en un descens de la massa salarial i en una reducció dels complements de pensions, ja que els treballadors que han marxat renuncien a aquest pla. Això sense comptar que els beneficis d’explotació del Grup Godó, encara al 2008, van ser de 14 milions d’euros.

2/ Contràriament al que diu l’empresa en l’informe presentat al Departament de Treball, la difusió del diari no s’ha reduït. Tot el contrari. El darrer informe de la OJD, publicat per pràcticament tots els diaris excepte La Vanguardia que l’ha amagat escandalosament, indica que entre maig del 2008 i maig del 2009 el diari ha augmentat la seva difusió en un 3,48% i ha passat dels 200.037 exemplars a 207.005. És cert que aquest augment no es dóna en les vendes al quiosc però La Vanguardia té la sort de comptar amb un nombre estable de 60.000 suscriptors que el converteixen en un cas únic a la premsa espanyola. I a més ha estat capaç d’augmentar les anomenades vendes en bloc a empreses i mantenir i fins i tot superar la difusió en temps de crisi.

3/ L’any 2008 va suposar per tota la premsa escrita una davallada important de la publicitat. A La Vanguardia s’hi afegeix l’impacte dels petits anuncis (immobiliàries, vehicles, ofertes de feina...) que constituïen un dels seus actius. Però el que no té sentit és especular sobre el futur com fa l’informe catastrofista de GPM/Garrigues quan apunta a unes pèrdues de 32,2 milions d’euros pel 2011. Curiosament tampoc es diu res de l’augment de la publicitat detectat al darrer mes de juny, ja que una vegada més va contra els seus arguments per a l’ERO. Doncs bé, la “taca” publicitària (espai ocupat pels anuncis en relació al total de paper imprès) del passat mes de juny ha assolit nivells similars als del 2008 i ja no es dóna la davallada dels cinc primers mesos de l’any. Està clar que determinats empresaris estan encara en l’etapa de treure’s treballadors de sobre i no els interessa parlar dels “brots verds”!

Ja que La Vanguardia no es planteja el futur sinó el curt termini més immediat, farem nosaltres la pregunta: Com recuperarà la premsa escrita el volum de negoci que tenia abans de la crisi? Aquest és el gran repte que tenen plantejat tots els mitjans, d’aquí als Estats Units. I reduir despeses i personal no sembla la solució. A La Vanguardia, l’acomiadament de 90 treballadors suposa, segons càlculs de l’empresa, un estalvi anual de 7 milions d’euros, un 3,8% de la seva xifra de negocis. És aquesta la salvació? No, tothom té clar que passa per l’expansió del diari digital, la diversificació de l’oferta informativa, la renovació dels continguts i evidentment per un periodisme de qualitat. I això requereix imaginació, complicitat entre directius i treballadors, agilitat i noves relacions laborals. Treure treballadors, avui de l’administració, demà de redacció, significa amagar el cap sota l’ala i no tenir perspectiva de futur. El país necessita diaris que creïn opinió, que ofereixin una informació rigorosa i siguin un suport a la crítica democràtica. Es per això que les administracions s’haurien de plantejar ajudes per enfortir aquest sector, com ha fet en altres, sempre que els propietaris dels mitjans donin garanties de no buscar l’especulació ni d’abocar més treballadors a l’atur.


Barcelona, 30 de juny de 2009

dilluns, 22 de juny del 2009

Els periodistes valencians ens unim. Per fi!

Els sotasignants, després d’haver-se reunit per analitzar la greu situació del sector dels mitjans de comunicació, i amb l’acord de treballar en conjunt, manifestem:

1er Condemnem els acomiadaments i la pèrdua dels llocs de treball que s’han produït en els últims mesos en la Comunitat Valenciana, especialment aquells que s’han donat en empreses amb beneficis o s’han fet de forma poc transparent.

2n Exigim a les empreses de comunicació que elaboren plans de futur i de viabilitat a mig i llarg termini abans de llançar-se a reduir plantilles. Implicar els treballadors en l’elaboració dels plans de futur forma part de la solució d’uns mitjans que busquen nous suports i ampliar mercats.

3r Davant qualsevol procés negociador que s’obriga en les empreses, els sotasignants mantindrem un criteri comú bàsic: evitar la pèrdua de més llocs de treball. Per a això, abans que es plantegen possibles acomiadaments, els comités exigeixen a les empreses que s’estudien totes les vies prèvies, com retalls en despeses innecesàries, prejubilacions o baixes incentivades, entre d’altres.

4t Davant un procés d’acomiadaments, els sotasignants exigirem a les empreses que aporten tota la documentació econòmica-financera que el justifica, els plans de futur i les garanties que eixes mesures són imprescindibles per a la viabilitat del mitjà i que no es tracta de mesures improvisades.

Els sindicats i els comités d’empresa són els instruments més vàlids per defensar els interessos col.lectius dels treballadors. Demanem tant als companys que comuniquen als seus comités d’empresa o als sindicats, qualsevol mesura de caràcter individual que se li propose per part de l’empresa, tals com comiats improcedents, rebaixes de sou o increments de les tasques que es desenvolupen per contracte. Cal una major comunicació entre les parts per a una millor defensa tant individual com col.lectiva.

Tant els sindicats adherits a aquest manifest com la Unió de Periodistes posem a disposició del conjunt de treballadors dels mitjans de comunciació els nostres serveis d’assessorament com eines de reforç en les negociacions.

Instem a la Direcció General de Treball a que estiga especialment vigilant en els expedients de regulació d’ocupació del sector que es presenten, i que no accepte aquells que no complisquen amb els requisits legals.

Els signants d’aquest comunicat som conscients de que els mitjans de comunicació han de ser rendibles i solvents econòmicament per a garantir la seua independència. En tot cas, el canvi que es preveu en la professió no es pot produir per la via dels acomiadaments i retall de drets laborals, que és el que ha passat fins ara. Amb cada comiat no només es per un lloc de treball sinò també que es rebaixa la llibertat d’expressió.

Signants:
Els comités d’empresa de: Levante-EMV, Las Provincias, Superdeporte, TVE-Comunitat Valenciana, Radio Valencia Cadena Ser, El Mundo, Ediciones El País, ABC, Cinco Días, La Vanguardia, i ADN; els delegats sindicals d’Europa Press, Agencia Efe el diari Qué! i El Temps; les redaccions a València de : 20minutos, El Punt i El Economista; els treballadors de RNE a la Comunitat Valenciana; els sindicats: Comissions Obreres del País Valencià, la Intersindical Valenciana, Alternativa RTVE-PV, APLI-CV; i la Unió de Periodistes Valencians.
També en donen suport professionals a títol individual.
Aquest manifest queda obert a noves adhesions.
València 22 de juny de 2009

Si voleu suscriure el comunicat podeu enviar les vostres adhesions a: administracio@unioperiodistes.org
València, 22 de juny de 2009

dimecres, 10 de juny del 2009

Les Corts refusen un pla de suport als mitjans escrits valencians

Les Corts Valencianes han refusat, amb els vots en contra del Grup Parlamentari Popular, una proposta per impulsar un pla de suport als mitjans escrits valencians. La moció, presentada pel diputat del PSPV, Joaquim Puig, pretenia que "de manera equànime, transparent i objectiva, incloga mesures per augmentar la lectura, la modernització tecnològica, la potenciació de l'ús del valencià i la solidesa de les empreses editorials valencianes".

La proposta demanava a Les Corts que instaren al Consell de la Generalitat que incloguera les següents mesures:
-La suscripció gratuita, durant un any a tots els joves que cumplixquen 18, al diari que ells mateixos decidisquen.
-La distribució de la premsa a totes les biblioteques públiques, centres socials i centres educatius a través d'un procediment reglat, atenent les xifres de difussió com ara, l'OJD o l'EGM, i amb criteris d'objectivitat i equitat, sense arbitrarietats.
-D'acord amb el partenariat social i econòmic, propiciar la creació d'un programa d'iniciació a la lectura de la premsa escrita a les escoles.
-La cooperació en el finançament de la modernització de les indústries editorials per tal d'adequar-se, innovar i produir productes capaços de competir en l'entorn actual i futur.
-L'ajut a l'edició en valencià de totes les webs de la premsa diària.
-Atesa la situació del valencià, el pla de potenciació dels mitjans de comunicació escrita, arbitrarà una línia específica de suport a les publicacions periòdiques en valencià i als mitjans que tinguen suplement o pàgines en valencià de forma estable i continuada.

El diputat del PP que ha defés la negativa ha asegurat, segons recullen EFE i Europa Press, que la Generalitat ja ha posat en marxa mesures en favor dels mitjans de comunicació i del valencià.

També ha explicat, respecte de regalar suscripcions als joves, que és una proposta disparatada perquè costaria 27 milions d'euros, a banda d'afirmar que els joves s'informen per internet. Per això ha argumentat que la Generalitat ja col·labora en la confecció de pàgines web.

El demés partits a Les Corts han votat a favor de la moció.

dimarts, 9 de juny del 2009

Hace un mes y 20 días mi vida cambió

Una companya d'Extremadura denuncia la situació laboral a l'Agència EFE:

Soy una redactora corresponsal de la Agencia EFE y hace un mes y 20 días mi vida cambió. Recibí un e mail enviado desde madrid@efe.es Esta dirección electrónica esta protegida contra spambots. Es necesario activar Javascript para visualizarla , sin fechar y sin firmar, en el que se me comunicaba que a partir de ese momento mi trabajo iba a ser retribuido de forma distinta a lo que venían haciéndolo desde hace 14 años: 7 euros por informar sobre una rueda de prensa; 11 euros por primicia.

Eso sí, nos daban la posibilidad de hacer fotos -“¿quién coño está mandando llamar a estos si yo no quiero ninguna foto de corresponsales?”, dijo a lo lejos la persona responsable de fotografía en Madrid-, y de hacer vídeos –en algunas delegaciones han cogido alguno por vergüenza torera, pero ninguno se ha “vendido” a los clientes. Necesitaríamos equipos, formación y, sobre todo, tendríamos que tener un respaldo que no tenemos.

Hace un mes y 20 días mi vida cambió. Yo me empeñé en continuar haciendo mi trabajo como lo había hecho hasta entonces, pero ha sido muy duro. La empresa que me llamaba constantemente para mandarme a ruedas de prensa, a cubrir sucesos, imprevistos o actos de “carril” lleva un mes y 20 días en silencio.

También lo está mi correo, que recibía una media diaria de 4 ó 5 e mail “rebotados” desde la Delegación. Por no llamar, no llama ni el editor.

Un mes y 20 días llenos de silencio, a medias. Correos no ha cesado en su actividad. Primero me enviaron una carta certificada para que firmara un contrato de Autónomo Dependiente, una especie de “pacto de esclavitud” en el que yo me comprometía a olvidar que llevo 14 años trabajando con un sueldo fijo mensual -1.500 euros, en la actualidad- y me sometía a nuevas normas acordadas de forma unilateral por EFE.

No firmé y me busqué un abogado. El día que celebramos el acto de conciliación, a las 19.55 horas de la tarde me llegó otra carta invitándome a firmar un pliego de condiciones de “informador colaborador”. Me daban de plazo hasta el lunes, día 18 de mayo, y a partir de aquí, mis días como redactor corresponsal de la Agencia EFE están contados.

La única preocupación de mi actual Delegado es qué va a hacer él si se queda sin corresponsales de un día para otro, antes de que quince entusiastas de esta profesión, cada día más maldita, rellenen los huecos que dejaron en su día los corresponsales que se negaron a hacerse autónomos y los que vamos a dejar siete de los ocho –creo- corresponsales que quedamos y que hemos denunciado a la empresa para que nos reconozca como sus empleados.

Una de mis grandes preocupaciones –no es la única- es que llevo catorce años trabajando para EFE y en todo este tiempo me he sentido respetada, valorada, remunerada con dignidad y considerada como una más de la plantilla y ahora, desde hace un mes y 20 días, me siento vejada, humillada, despreciada y anulada como profesional y también como persona –en este trabajo, como en casi todos, es muy difícil deslindar lo uno de lo otro-. Soy víctima de una “matanza” en la que nadie ha distinguido entre cerdos cebones y patas negras; en la que cada paso dado está medido y premeditado y en la que el único objetivo es aniquilarnos para hacer borrón y cuenta nueva.

Es la Agencia EFE, una empresa estatal: ¿Dónde están el respeto a los derechos laborales de los trabajadores que usted pregona en cualquier púlpito, señor Zapatero?, ¿Cómo se digna a hablar en esos términos cuando en su propia casa está llevando a cabo un ERE encubierto que afecta a más de 800 trabajadores en toda España?.

Desde la filas del PP callan. Siempre está bien que el “trabajo sucio” se reparta. Esta vez les ha tocado a otros. Qué suerte.

Tengo los días contados y quiero decir esto antes de que me llegue la carta de despido y mi historia deje de ser actualidad. En eso estamos convirtiendo el periodismo, en un ámbito en el que lo más importante es ser el primero en contar las cosas que cuentan todos, y lo que cuentas y cómo lo cuentas queda en un segundo término. Así nos va, así va a esta hermosa profesión que amo y a la que le debo gran parte de lo que soy.

Cuento esto antes de que mis “lunes al sol” lleguen y me hagan percibir la realidad desde el otro lado y quiero contarlo no sólo para lamentarme y resarcirme en mi dolor. Lo cuento para dar las gracias a gente como Manuel Fuente, que me embarcó en este proyecto, a Arturo Larena, que ha sido mi jefe casi una década, en Extremadura y en Madrid –he aprendido mucho de tu profesionalidad; espero que tú hayas aprendido algo de la mía-; a mis compañeros de Mérida: Pablo, Momi, Carlos…, a mis compañeros de Madrid: Juan Carlos, Eduardo, Paco, Ramiro… y a todos los compis que me han acompañado a lo largo de estos años en las ciudades donde he trabajado. Dicen que esta profesión es cainita. Yo no lo comparto. Estoy rodeada de algo más que compañeros con los que he convivido y compartido grandes momentos y momentos muy duros, siempre de la mano, siempre con apoyos. Gracias a todos.

Soy una “víctima” más de las miles que se están produciendo en el periodismo de nuestro país, un sector sometido a una revolución interna que nadie sabe muy bien en qué va a acabar; pero la solución para la primera Agencia de noticias de España y una de las más importantes de Europa no es “cepillarse” sin más a una plantilla de corresponsales que la distingue y la privilegia. La esencia de EFE ha sido y, si sigue existiendo y no se la quieren cargar lo seguirá siendo, llegar a donde los demás medios no pueden llegar y hacerlo con profesionalidad, no de cualquier modo. Eso sólo lo consiguen los redactores corresponsales, que son los que tienen las fuentes y conocen el terreno que pisan.

Me llamo Lourdes Timoteo García (ltg) y soy redactora corresponsal de la Agencia EFE en el Corredor del Henares, en la Comunidad de Madrid. No sé por cuántos días más. Hoy lo soy y voy a realizar mi trabajo como cada día. Con toda la dignidad y con toda la profesionalidad que he ido acumulando en estos años de experiencia. Ya hay palabras que en esta profesión no tienen mucho valor, han perdido casi todo el significado: profesionalidad, experiencia… pero diré una última cosa: cuando el periodismo deja de ser un servicio público a los demás y se convierte en un saco de mercadería en el que lo que más interesa es rentabilizar la información, no que ésta sea de calidad, el periodismo deja de existir. No acaben con el periodismo, por favor.

Lourdes Timoteo García

dilluns, 1 de juny del 2009

Llegit hui

Enric González
En cuanto a la prensa, ya ven. Ignoramos cuál es la mejor manera de actuar contra el paro y el colapso económico, cosa hasta cierto punto lógica visto el despiste general. Lo grave es que no sabemos qué hacer con nuestro propio negocio. Decimos que la prensa de papel se muere, lo cual podría ser, pero no encaja con el aumento de lectores (no de rentabilidad) registrado por los mejores diarios británicos, como el Financial Times o The Guardian. Decimos que el futuro es digital, pero ningún directivo se atreve a pedir a los accionistas que apuesten (o sea, que pongan dinero sin esperar rentabilidad a corto plazo) por reforzar las operaciones en la Red.
Llegiu la columna completa, Prestigio, a El País

Resolució de CCOO en RTVE-CV

La Asamblea Congresual de CC.OO. RTVE PV denuncia y manifiesta su total oposición a los despidos que se vienen produciendo en el conjunto de los Medios de Comunicación Social en el País Valenciano.

Entendemos que no existe ninguna razón objetiva que los justifique, más allá del planteamiento economicista de los empresarios del sector de mantener intacto su margen de beneficios, derivando las consecuencias de la actual crisis a los más desprotegidos mediante despidos encubiertos.

Exigimos de la administración el cumplimiento de sus obligaciones en cuanto a vigilar y garantizar el mantenimiento de los puestos de trabajo sino hay causas que justifique la pérdida de puestos de trabajo. Es inadmisible que empresas con beneficios, en una coyuntura como la actual, se planteen reducciones de plantilla.

Los empresarios también tienen sus responsabilidades sociales y, así como en épocas de bonanza obtienen sus jugosos dividendos que no reparten con los trabajadores, en época de crisis deben compartir las dificultades.
_____________________________

* Esta és una de les resolucions aprovades per l'assemblea precongresual de CC OO al centre territorial de la Comunitat Valenciana de RTVE

dimecres, 27 de maig del 2009

D'informació mai no n'hi ha prou

Ximo Clemente*

En un país modern i democràtic, la informació és un pilar fonamental. La transparència de les administracions públiques, de les formacions polítiques, dels moviments socials o de les empreses són essencials per al progrés de la societat. El coneixement, la formació de ciutadans i ciutadanes ben informats i amb criteri depén en bona mesura tant de l'educació com de la informació que reben al llarg de la seua vida. En la difusió de la informació té un paper fonamental la premsa, i més en concret els i les periodistes.

La crisi econòmica està tenint un impacte molt dur en distints sectors empresarials que es tradueix en aturats, l'autèntic drama de les persones d'a peu, més enllà de les xifres macroeconòmiques. De tot això haureu llegit o escoltat en els distints mitjans de comunicació. La construcció, el sector de l'automòbil, el tèxtil, el comerç... S'han escrit milers de pàgines sobre els efectes de la crisi. I les han escrites els periodistes.

Però paradògicament, ni els diaris, ni les televisions, ni les ràdios han escrit gran cosa sobre la crisi de la premsa, més enllà del que afecta a les empreses editores. De fet resulta frustrant haver d'explicar a amics i coneguts que no estan implicats en la nostra professió el terrible impacte que, en forma d'acomiadaments massius, retallades de sou, supressió de col·laboracions i fins i tot tancament de mitjans, està patint el nostre sector. No en tenen ni idea.

La raó és ben clara. A les empreses periodístiques no els agrada publicar males notícies sobre elles. I si el mal és de tots, s'implanta un pacte no escrit de silenci pel qual cap mitjà li trau els colors a l'altre.

Però la realitat no canvia perquè no es publiquen els expedients de regulació d'ocupació (ERO) o els acomiadaments selectius. Els ERO segueixen existint. Els drames personals també. I els efectes sobre la professió són cada vegada més alarmants.

La reducció de les plantilles -amb discutibles motivacions empresarials després d'anys de beneficis- suposa una precarització del treball dels periodistes. Menys personal per a fer la mateixa faena. Si a això li afegim la tendència a desfer-se dels professionals que més anys porten treballant, llançant-se a perdre una experiència essencial per a fer el nostre treball, el desenllaç no pot ser altre que una menor qualitat de la informació que els mitjans li donaran als lectors.

A menys informació, menys transparència, menys progrés, menys democràcia. Aquesta és l'equació que sorgeix del procés de precarització dels periodistes al que assistim en els últims mesos i que amenaça en agreujar-se.

Si, com a periodistes, exigim a càrrecs públics, polítics, jutges, empresaris o futbolistes que ens expliquen què fan i per què ho fan per a publicar-ho als nostres mitjans i que arribe a la societat, no podem fer menys amb els problemes que afecten als nostres diaris, ràdios o televisions.

Per això naix este bloc, Periodisme i Democràcia, per a convertir-se, primer, en un punt de trobada dels i les periodistes preocupats pel futur tant personal com de la professió. Un espai per a fer propostes, reflexions, anàlisis i, fins i tot, debats. I segon, davant el silenci dels nostres mitjans, com a via per a, gràcies a la xarxa, aconseguir que arribe a la societat un problema, el de la precarització de la premsa, que no sols afecta als periodistes, si no que és un element bàsic d'un país democràtic i modern.

I és que, parafrasejant Vicent Ventura, d'informació mai no n'hi ha prou.
_________________________________

*President de la Unió de Periodistes Valencians